La postfotografia, primera aproximació

Mercè Rokins — dissabte, 11 de maig de 2013 


Últimament hem pogut veure a Barcelona dues exposicions de postfotografia: “D’ara endavant”, al Centre d’Art Santa Mònica, i “L’artista com a col·leccionista”, a la Fundació Colectania. Sembla que el terme postfotografia es va introduint gradualment al nostre vocabulari de forma natural.

La Postfotografia neix a finals del segle XX associada al desenvolupament de tecnologies digitals de tractament d’imatge. Ja el 1992, William Mitchell —al llibre The Reconfigured Eye: Visual Truth in the Post-Photography— fa una anàlisi del que representa la revolució de la imatge digital en la forma d’entendre la fotografia. A casa nostra, el concepte postfotografia ha estat popularitzat principalment per Joan Fontcuberta, sobretot a partir d’un manifest publicat a la Vanguardia el 2011

La postfotografia creix en el marc del segle XXI, en plena era de la imatge digital, de la fotografia mòbil i d’Internet. Una època en què una allau de fotografies circula per Google images, Instagram, Flickr, Facebook, Pinterest…; programes d’edició com el GIMP, el Photoshop o el Lightroom són àmpliament utilitzats; i les xarxes socials (primer motiu a Catalunya i Espanya de l´ús d’Internet) han difuminat els límits entre l’espai públic i el privat. Definitivament, la democratització de la fotografia ha resultat un fet, perquè ara fer fotos, retocar-les i compartir-les resulta més fàcil i més barat que mai.

----------------------
Art postfotogràfic

Els artistes de la postfotografia troben la seva inspiració a la xarxa i defensen la intervenció i l’apropiació d’imatges alienes. És una formula híbrida, “reciclatge crític” segons Foncuberta: no generar més imatges noves engreixant la pol·lució visual que hi ha a la xarxa, sinó prescriure sentits a les ja existents. La importància d’una obra rau, per una banda, en el mateix acte d’escollir les imatges, i per l’altra, en dotar de nous discursos les imatges triades.
Les obres, mancades de qualsevol intenció de solemnitat i elitisme, s’articulen a partir d’una idea senzilla i fàcilment comprensible, sovint lúdica. L’estètica és casual, allunyada del glamour de sectors més comercials.

----------------------
A continuació algunes obres que hem pogut veure en les exposicions citades anteriorment.



Penelope Umbrico, Sunset Portraits from 11,827,282 Flickr Sunsets on 7/1/2013
En aquesta peça, Umbrico s’apropia d’imatges de postes de sol de Flickr i les disposa en forma d’un espectacular mosaic de gran format. L’acumulació dóna una nova dimensió física, estètica i conceptual a les imatges, que de forma aïllada no tenien. L’obra, també posa sobre la taula el tema de coautoria.
----------------------



Eric Tabuchi, Alphabet Truck
Aquesta col·lecció de fotografies és el resultat de 4 anys per autopistes europees d’Eric Tabuchi buscant camions que tinguessin una tipografia impresa a la part posterior. El resultat: l’Alfabet sencer! L’interès: lúdic, fotogràfic i tipogràfic. En aquest cas, les fotos són pròpies.
----------------------



Nancy Bean/Christian Allen
Per a realitzar aquest projecte, Christian Allen col·loca una càmera que es dispara automàticament cada minut al coll de la seva gateta Nancy Bean. El recull d’imatges dóna una visió del món des de la perspectiva d’una gata, en un barri dels afores de Plymouth (Anglaterra). Allen pretén mostrar la quotidianitat sense idees preconcebudes. L’obra planteja dos preguntes: qui és l’autor/a? I més transcendental: què opina Nancy sobre el fet que Allen exposi públicament la seva vida felina?
----------------------



Laia Abril, Thinspiration
L’obra de la Laia és apropiacionista, però a diferencia de les altres omet el factor lúdic i n’inclou un de reflexió social. Thinspiration és una col·lecció d’imatges que les noies de la comunitat pro-ana (a favor de l’anorèxia) es fan entre elles i intercanvien en blocs i xarxes socials. L’artista ha estat criticada per donar visibilitat a aquest tipus d’actituds autodestructives, però ella afirma que la seva intenció és just la contrària: denunciar nous factors de risc de la malaltia en l’entorn virtual. Considera que no parlar del problema no suposa que no existeixi.
----------------------



Kurt Caviezel, Insekten
Caviezel és un fotògraf col·leccionista d’imatges procedents de webcams d’accés públic. La seva tasca com a creador consisteix en ordenar i filtrar imatges, classificant-les segons motius recurrents i segons dues categories: previsible o sorprenent.
----------------------

Per donar-hi voltes
  1. La fàcil accessibilitat i la dimensió popular i lúdica, fan que l’art postfotografic sigui un art interessant, o banal? Reflexa el temps que estem vivint? Li falta pensament crític i compromís polític, com apunta Rafael Roa en el seu bloc ?
  2. Sobre la polèmica (però no nova) idea de l’apropiacionisme: El fet d’haver tingut una idea, és motiu suficient per a justificar l’apropiació d’imatges d’altres? Fins a quin punt és obra derivada o collage, i fins a quin punt no? Una anècdota: a l’exposició de la fundació Colectania, vaig preguntar si podia fer fotos. El responsable em va dir que sí, però que de lluny… Estranya resposta; puc, o no puc, fer fotos i apropiar-me de les imatges de Umbrico, que ella, al seu torn, s’ha apropiat d’altri? Sembla que no sóc l’única que no té molt clars els límits ètics i legals de l’apropiacionisme.
  3. Si una de les característiques que anomena Fontcuberta de l’art postfotogràfic és el seu interès per escapar de la solemnitat, per què es presenten les obres en espais com el Santa Mònica o la Fundació Colectania? És com veure graffitis en entorns museístics? No seria més adequat presentar i apreciar aquesta tipologia de projectes en el seu entorn natural, és a dir, en la pròpia xarxa?
  4. I per acabar, pots recordar la darrera foto que vas passar a suport paper?