dimarts, 19 de novembre de 2013

Mirar i veure

Una història real. Dimarts passat. Tres quarts de nou del vespre.

He arribat massa aviat a la xerrada que Carmen Calvo fa sobre la seva obra a la galeria Alejandro Sales. Estic davant de la sala esperant, tranquil·la i contemplativa.

De cop, una escena impagable: una nena està entusiasmada amb la flor que acaba de trobar i li ofereix a la seva mare. -És un regal -li diu-, és molt bonica -afegeix-, i va estirant el braç de sa mare, tot barrant-li el pas. La senyora, atabalada, recol·loca la nena a la seva esquerra amb un gest brusc i crida: -has d'anar agafant tot el que et trobes per terra? Per definició, si està el terra, és basura! Va tira-ho i anem passant!

S'allunyen a pas decidit. Ara, és la mare qui estira del braç de la seva filla.

Tot seguit, recullo la flor que ha quedat orfe davant meu i les observo com avancen. En el mateix moment, la nena es gira i em mira. Li mostro la flor i li somric, ella amb torna el somriure amb complicitat. M'emociono... (només una mica).

10 minuts més tard, a l'interior de la sala, Carmen Calvo (guardonada recentment amb el premi Nacional d'Arts Plàstiques 2013) en un ambient solemne, parla amb una reputada crítica d'art, de cuyo nombre no puedo acordarme, sobre les influencies en la seva obra de la pràctica artística: objet trouvé (l'objecte trobat).