dimarts, 11 de desembre de 2012

Un brot d'esperança


Tenia el cor podrit. Ningú no n'hauria donat dos duros. S'em va glaçar la sang en el mateix moment d'entrar-hi. Aquell cor era com una cloaca.

Sentiments corruptes en estat de descomposició desprenien una pestilència insoportable, i els pixums i vòmits que impregnaven les parets de tan apreciat òrgan em van fer venir nàusees. Mentrestant, en l'arteria pulmunar, uns corbs famolecs em miraven de raüll tot picotejant un tros de carronya d'allò que un dia bé podia haver estat alguna bona cosa.

L'entorn malsà feria tant la salut com l'esperit, de manera que vaig haver de tapar-me el nas i tancar els ulls per poder continuar el camí, però un gest generós estrangulat el mig del pas em va fer ensopegar.

Afortunat incident, quan en caure de quatre grapes vaig alçar la vista i vaig veure que malgrat tot, contra tot allò que es podria preveure en aquestes condicions, sota una roca, damunt el ventricle esquerre, un brot d'un sentiment pur, noble i desinteressat, naixia verd i formós davant els meus ulls incrèduls obrint-se pas entre les deixalles i la malesa.