dimarts, 15 de maig de 2012

L'home irregular

La seva forma de creixement era irregular.
Creixia, s'engreixava i s'expendia per totes bandes com si uns fils invisibles l'estiressin cap als confins de l'univers però de cop, quan el seu tamany ja resultava inqüestionablement esperpèntic, quan als ulls de tothom la seva deformació grotesca no tenia amagatall possible, de cop, començava a decréixer de nou. Es feia cada vegada més prim, més petit i més escanyolit. I jo, mai s'havia com me'l trobaria: si fet un gegant del pi o fet un cigronet.

Sovint pensava en la seva mort, divagava sobre com moriria. Potser seria de forma espectacular, quan fos tan gran i tan gras, fent una sorollosa explosió i escampant els seus òrgans arreu o potser, per el contrari, de forma totalment discreta i deseparcebuda: encongint-se més i més fins que la seva sombra ja no fos ni sombra i acabés desapareixent del tot.