divendres, 4 de juny de 2010

La dona que estimava massa

El seu cos era tan gran com el seu cor i t'asseguro que això és dir MOLT. Els estimava massa, si és que es pot estimar massa. Ella ho donava tot, era així. Feia de l'amor la seva bandera i el defensava a tort i a dret. S'entregava a cada nova història amb passió renovada i... sempre trobava cada dropo! Petits homes parasitaris que li xuclaven l'energia i els diners, però ella això no ho veia fins que ja era massa tard...

Potser creia que tots els seus forats negres, que totes les seves ànsies existencialistes es saciarien amb l'amor d'ells, però mai no es saciaven i les seves històries sempre s'acabaven igual: alguna nit, després de que ells ja haguessin abusat massa de la seva generositat, quan havien agafat el son, ella s'atansava damunt d'ells i els abraçava amb un neguit desesperat mentre ells, mig adormits, lluitaven com insectes desvalguts per treure's les seves enormes grapes del damunt. Els abraçava amb una força brutal, estrenyent-los més, més, més i més cada vegada fins que l'alè d'aquells pobres bordegassos s'anava apagant paulatinament i un gemec mig ofegat posava fi a una altra història d'amor. Correcció txt: Judit Pons








...estrenyent-los més, més més i més cada vegada...