divendres, 14 d’agost de 2009

Un racó on amagar-se

Gradualment li havien anat desinteressant els afers d'aquest món. Tenia la mirada perduda i cert aire melancòlic. Crec que jo era l'últim vincle que el lligava a la realitat.

L'anava a veure molt sovint, intueixo que massa sovint per al seu gust, i m'hi passava hores i hores. A casa seva s´hi respirava pau i tranquil·litat. Arribava, em treia les sabates de pressa i començava a seguir-lo com un cadell perdut.

Li explicava que si havia fet això o allò, que les notes m'havien anat molt bé tot i que aquella profe em tenia mania; que el Pau m'havia demanat per sortir i jo no savia què fer perquè a la Laia també li agradava; que el pare i la mare cada dia discutien més i jo ja no sabia en quin racó amagar-me per no sentir tants de crits, etc. Li explicava tot això i d'altres coses per l'estil.
Ell em deia a tot que sí mentre trastejava lentament per la seva poblada biblioteca amb l'atenció posada en alguna altra banda. Estic segura que no l'interessava ni una mica tot allò que li explicava. Tot i així, li agradava la meva presència, ho notava. Crec que li feia companyia, o potser li feia gràcia la meva profunda implicació quan li relatava algun d'aquells assumptes que, segurament per ell, eren del tot banals.

Un dia vaig preguntar-li per què llegia tant. Em va mirar complagut i amb condescendència i em va dir que ho tenia tot fet i que havia decidit passar els últims anys de la seva vida llegint poesia, que a aquelles alçades era l'única afició que encara li resultava plaent i que tota la resta eren sorolls. Em va acariciar el cap, com aquell qui amanyaga el gos del veí que al final li acaba agafant carinyo de tant trobar-se'l per l'escala, i va afegir que ell, finalment, ja havia trobat el seu racó on amagar-se i no sentir tants crits.
Correcció del relat: Xavier Faraudo Gener