dimecres, 29 d’abril de 2009

Encarna


Encarna 1

Era tard, feia xafogor, i l'Encarna estava desesperada. Un altre cop la mateixa història. Aquella nit, en aquell poble i en aquell local que semblava apartat de la mà de de Déu, començava una nova partida.

Maleïa colèrica el seu destí sense obrir boca, però amb tanta intensitat que sentia com si el seu cos estigués a punt d'encendre's en qualsevol moment. El cor en un puny, el puny a l'estómac i l'estómac a la boca.

La ràbia que flotava per l'aire era irrespirable, fins i tot per al Glaç, el gos de l'Àngel, que en veure-la va córrer a amargar-se sota les faldilles del seu amo com si hagués vist el mateix diable.

Les cartes estaven tirades, i per setena vegada seguida a l'Encarna li havien tocat les mateixes.
˜Merda! ˜va explotar amb tota la ira que fins al moment havia contigut–. Un altre cop les mateixes maleïdes cartes! Merda, merda i merda! Què més representa que puc fer?!!!

L'Àngel la va mirar fixament i ella, violentada, va apartar la mirada. A continuació amb una actitud totalment calmada, l'Àngel va plegar les cartes sota la seva casulla i li va dir:
˜Ningú no et donará peixet. Espero que en aquesta ocasió sàpigues jugar-les diferent; si no, ens tornarem a veure on ens porti la Divina Providència.
Correcció del relat: Xavier Faraudo Gener


Encarna 2