divendres, 18 de juliol de 2008

La calor

Em vaig despertar quan la calor de la seva mà em va acariciar la cara. Tenia tot el cos adolorit; m'havia quedat a dormir al sofà. Aquella nit no volia anar el llit: la calor era insuportable.
Se'm va atansar i, a cau d'orella, em va xiuxiuejar amorosament que anés al llit, que hi estaria millor. Me'l vaig treure del damunt com vaig poder i li vaig respondre que em volia quedar a mirar la tele.
-Va, vinga-va insistir-, si estaves dormint, ves-te'n al llit, que són més de les 3 i demà has de treballar.
-No vull venir -vaig dir-li, aixecant el to—, deixa'm tranquil·la i no em toquis.
-Va, reina, no et faré res, de veritat, perdona'm, ja saps que aixó que em passa es més fort que jo, que no puc controlar-me, però també saps que t'estimo més que la meva pròpia vida.
En aquell moment, sense poder contenir-me més, vaig arrecar a plorar desconsoladament i entre sanglots vaig barbossejar: -Deixa'm tranquil·la, si us plau, ves-te'n.
-No m'ho facis aixó, no ho podria suportar, ja t'he demanat perdó, què més vols? Però és que a vegades sembla que ho facis expressament... Va... Escolta... Per què no anem a excursió aquest cap de setmana? Podríem anar al zoo, fa molt que no anem al zoo i a la Marta li encanta, i després podríem anar a dinar a aquell restaurant d’Arc de Triomf que t'agrada tant. Va, què hi dius?
-Deixa'm tranquil·la —vaig suplicar-li—, deixa'm tranquil·la si us plau.

La nit anterior havia sentit la calor abrasadora de la seva mà colèrica i implacable damunt al meu cos...

Correcció del relat: Xavier Faraudo Gener